Ui, ui, quina por! (3)

LA POR (i III)

  El Purgatori!.Només de parlar  del Purgatori ja ens venia a la memòria aquell gran teló de fons que tapava gairebé tot el presbiteri de l’església de Santa Maria dels Turers quan es feia el Novenari d’Ànimes per la Quaresma amb predicacions sobre mort, judici o glòria. Només de veure aquelles ànimes pintades entre flames terribles ja ens feia escruixir, Eren pintades per Manuel Pigem Ras, amb unes expressions horribles amb els ulls en blanc mirant cap cap a la bòveda  de l’àbsis de l’església.  Era una visió de foc i de flamarades rematat per l’espant que ens produïa escoltar les veus dels predicadors que no escatimaven els crits ni els cops de puny sobre la trona per acabar d’horroritzar als fidels i despertar els adormits que s’havien reunit prop del Teló del Purgatori en les capvesprades funcions del Novenari d’Ànimes.

  La por va canviar de signe en esclatar la guerra incivil del 36. Era una altra por la que va abarcar aquell període de tres anys, per després seguir en els dies anomenats de pau i victòria en unes altres pors que potser algun altre dia en parlarem. Com la por dels nostres temps, de la també anomenada democràcia, que aquesta és una por que ja no es mou en l’atmòsfera ambiental sinó que abarca tot l’univers  amb l’aparició d’un monstre invisible que ens amenaça constantment ensenyant les afilades urpes en forma de bolet atòmic nuclear.

  El que cal és que entre tots procurem deixar la por aparcada per molt temps al pàrking encadenat de la cantonada, i si pot ser tancant el pany amb tres voltes i agafar-nos més bé amb optimisme i sana alegria, com fèiem en aquell temps  en què anàvem al cinema a veure pel.licules terrorífiques que al mateix temps ens feien somriure els xisclets dels espectadors que seien al nostre costat quan veien que s’obria la tapa del taüt del comte Dràcula o sentien el crit gutural de la cara encargolada del monstre de Frankenstein. S’havia de tenir un bon sentit de l’humor quan a la sala planava un silenci misterios, i en mirar  la pantalla s’escoltava el grinyolar d’una porta que s’obria misteriosament mentre un espectador trencava el silenci per convertir-se la por en riure quan aquell deia jocosament: Aaah Maria!

  I és que en el fons, quan la por s’apodera del cos es té un gran desig de que se’n desprengui i es cerquen mil subterfugis i sortides a l’exterior per esquivar-la en forma de cançons, de taral.lejar tonades i xiular musiquetes o etzivar l’acudit oportú.  L’home del sac, el “fes-li por amb una saca de pupa”, el fantasma arrossega-cadenes, són pors infantils que s’esvaeixen xiulant o cantant. Les pors dels nostres dies que ens amenacen com espases de Dàmocles penjades sobre el sostre cal contemplar-les també amb el mateix aire infantil. Perquè mai ha estat tan clar com ara allò d’aquella dita. Qui canta el mal s’espanta. Cantem i rieu que la por allunyarem. Però sobretot no canteu gaire fort que amb els nostres brams no arribem a convertir la pluja en un grans ruixats. És el mal temps que el tenim sempre a sobre el que no ens convé.La por d’aquest mal temps jo la faig marxar també xiulant. I tot xiulant xiulant em despedeixo fins a la setmana entrant.

(Resta del text humorístic llegit per Joan Olivas en el programa Cròniques festives de Ràdio Banyoles. Any 1983).

Ui, ui, quina por! (II)

LA POR (II)

 

La por. La por sortia de nits en forma de fantasma arrossegant cadenes produïnt pànic a tot el poble. Tot el poble en parlava: al camp de futbol de Les Pedreres era en el carrer del mateix nom, al costat del carrer Progrés, vora l’estany. Donava darrera per darrera a la casa dels cocodrils d’en Campamà, àlies Fesol. Un dia a la nit, molta gent del poble desfilà cap aquella casa que a la façana hi havia clavades  unes figures de cocodrils .Feia dies que a plena nit es veia un llum al mig del camp de futbol i s’escoltaven unes carrisquejants cadenes que feien escruixir i posar pell de gallina a més d’un. Al cap d’uns dies hi anà la guàrdia civil i des d’aquell moment s’acabà la fantasmagòrica visió. Es va descobrir que el fantasma era el propietari de la casa dels cocodrils. Tot Banyoles n’anava plé: “el fantasma és en Fesol”, deien. No és res d’estrany que l’home que havia tingut el gust d’adornar la casa a l’estil oriental amb caràtules terrorífiques, també li hagués agafat la dèria de donar-hi més ambient d’una manera espontània i natural. Pensem que en aquell temps no hi havia els mitjans audio-visuals d’avui, i el famós fantasma de Les Pedreres s’ho hagué de muntar amb una placa-disc d’un gramòfon amb altaveu d’aquells de “La voz de su amo”. Els habitants d’una Banyoles silenciosa que a altes hores de la nit escoltaven la música terrorífica i veien el llum al mig del camp, van passar uns bons canguelis, i en Fesol i el seu fantasma va aconseguir que es posés de moda entre la mainada aquell boom terrorífic de fer el fantasma. La por la feien els vailets pels carrers a primeres hores del vespre muntant-se uns fantasmes amb carbasses buides que havien foradat per fer-hi ulls, nas i boca. Amb espelmes o llanternes, i col.locada la carbassa dintre el cap, el xou imitatiu fessoler tingué la seva gràcia.

Més la tingué, - en un dia de festa major, allà pels anys trenta- veure un home sense cap que es passejava pels carrers i places de Banyoles. Feia la propaganda de la pel.licula “El hombre invisible”, i l’home, de baixa estatura – que segons digueren, era en Galo de Mata (acomodador del cine Modern) havia d’anar amb molta precaució sobretot pel carrer Guimerà i plaça major, ja que hi havia clots i rases de les obres que feien per clavagueres. Per això l’home sense cap, que també feia por a la menudalla, va acabar fent gràcia quan segons diuen es va entrebancar i va anar a raure dintre el fossar. Els maldecaps van ser per trobar-li el cap que li va sortir amb grans esforós de dintre els guarniments.

I ara que som al fossar parlem una mica de la por que teníem en aquell temps quan passàvem davant d’alguna tomba o d’algun cementiri, sobretot si eren les hores del capvespre. Trobar-te caminant, en carro o en bicicleta vora d’un cementiri escoltant el cant esgarrifós d’una babeca feia tanta basarda com la d’escoltar el gori-gori d’uns funerals encensats damunt les lloses gèlides de les tombes del terra de les nostres esglésies centenàries o de les parets i passadisos del monestir on els abats reposen en pau escortats avui pel floriment colorístic i la gentada que descobreix els claustres monàstics en la desfilada d’un concurs floral organitzat per l’Associació de les Escoles de Banyoles i Comarca, desfilada ben diferent d’aquelles amb processó d’espelmes i atxes i cants que invocaven que es traguèssin ánimes del Purgatori.

Ui, ui, quina por!

LA  POR (I)

(Text humorístic de Joan Olivas llegit en el programa Cròniques festives a Ràdio Banyoles . Any 1983)

 

Aquests darrers anys s’han posat de moda les pel.licules de cinema anomenades de terror. Les televisions desenterren – com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- les velles pel.licules de Boris Karloff i Bela Lugosi, les que ens mostraven esquelètics difunts que volien tornar a disfrutar de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi havien crescut els ullals punxeguts i tenien ganes de fer una queixalada per matar el cuc draculer. En un poble francès que se’n diu Avoriaz organitzen cada any un festival de cinema de terror, i aquí al nostre país també en tenim un a Sitges en el que hi abunden tota classe de monstres , vampirs, homes llop, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades.  Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha tanta hemoglobina que en diuen ara i que nosaltres per entendre’ns en direm com n`hem dit sempre: un davassall de sang, que més que terror arriba a fer fàstic. Sort que sempre ens ho prenem a broma i quan es veuen escorrialles d’hemoglobina pensem de seguida en sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes fílmics.

Aquestes pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però  no fan el que haurien de fer. Són pel.licules que no fan por. La por d’ara és d’una altra mena. La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui-buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país . Perquè abans, quan sentíem les campanades de les dotze de la nit sobretot a l’hivern que a mitja nit anaven acompanyades del cant dels serenos, que eren els vigilants nocturns que cantaven amb veu tètrica “Las doce han dado, sereno!!”, era sentir com una esgarrifança a la viga de l’esquena.. I temps molt endarrera, sentir aquestes dotze campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Perquè alló si que feia por! . Els que passaven prop d’una esglèsia a aquella hora del capvespre i escoltaven aquell cant de la babeca que semblava que deia “Moriu, moriu!”, ja les cames ens feien figa.. I no parlem del voleiar de les rates penades (el murciélago que en diuen en castellà) una espècie d’animalots que ara sembla que se n’ha perdut la mena i que jo recordo que en arribar el vespre en volaven a dotzenes pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes , repartíem una canya a cada noi o noia del barri perquè s’entretinguessin a matar rates penades. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya-catacriu! I patim-patam! Fins que en sentíem un que deia tot cofoi: Jo n’he matat una!”  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs, fins que el més valent s’atrevia a rematar-la i llençar-la amb fàstic ben lluny esverant alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de rates penades no se’n veuen volant pels nostres carrers. Haurem de preguntar al nostre especialista, en Josep Maria Massip, que és el que ha passat amb aquests negres ocellots repugnants. Hom, però, pensa que no seria res d’estrany que en veure que per aquests rodals hi ha massa soroll, no se’ls hagi acudit d’emigrar cap a Romanía per conviure amb el silenci tètric del castell del comte Dràcula, molt més a tó amb el seu ambient que en el del nostre poble on tenim l’especialitat dels alls que com sabeu, els vampirs en son al.lèrgics.

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES (i III)

La Dolors Tarradas, del PSUC. li ha tocat, segons l’ordre alfabètic, a ser la darrera.Ja és mala sort.És clar que també jo hauria d’haver estat una mica més gentil donant-li la preferència com a senyora que és, però com que el Partit té tan estesa aquella frase que diu que “tots som iguals”, doncs, mira, apa, tots som iguals.. A la Dolors, jo la veig quan era jovencella trencant-se les celles estudiant i caminant amb els llibres sota el braç des de Sords, el seu poble, fins a l’encreuament de la carretera, on es deturava per agafar el cotxe de la Teisa que havia de portar-la a la ciutat. Desafiant freds i calorades, la noia esperava el cotxe que passava fugisser sense que el xòfer s’adonés que la menuda noieta feia l’auto stop amb el puny enlaire i diguent “No passis de llarg!”. L’espot televisiu podria emmarcar en primer pla a la alcaldable darrera el manillar d’un autobús diguent: “Pujeu amb nosaltres, conduïrem el poble!”-

  No digueu que no hagués estat bonica aquesta campanya poético-sentimental evocadora de les imatges retrospectives els nostres alcaldables visionats en tota la seva pulcra transparèmcia infantil i jovenívola, tots ells dolços, purs, verges. Els nostres alcaldables que avui es troben neguitosos, ansiosos i frisosos a l’espera del resultat de les travesses municipals que col.locades dintre de les urnes cristallines de les messes festives, esperen d’un moment a l’altre que soni el gong que donarà per finalitzat l’espectacle de la primera desfilada diumengera de ciutadans; les travesses que seran dintre de poc desdoblegades, allisades, seleccionades i escrutinades perquè ens donin per a tots els banyolins un bon resultat de catorze –perdó, de disset. Un bon resultat que ompli als ciutadants de confiança, aquesta confiança que ha de procurar portar-nos l’home elegit per la ciutat, sigui el que sigui, tant si es el nen que encenia les espelmes dels mesos de Maria; com el que jugava a fer cases a la clase del col.legi; com el que escataiava la brossa del Puig de Sant Martirià; com a l’engratonat de vermell que manava dansar les fúries infernals dels Pastorets; com l’estudianta esperançada de que el l’autobús no passés de llarg. Una confiança que ens haurà de procurar portar tot un equip de servidors eficients, sacrificats i amants de la ciutat- Al que sigui, - i ara sense humor- benvingut i bon treball a tot l’equip perquè pugui assolir aquesdta Banyoles brillant, polida i neta que tots desitgem, aquesta Banyoles estimada que tots ells porten, com nosaltres, en el fons del cor.

(Del programa de Ràdio Banyoles. Any 1983. Joan Olivas i Coll)

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES 1983 (II)

Els mateixos alcaldables, els caps de llista d’enguany no han sabut donar mitjanament la seva bona imatge. No han sabut ni tocar les fibres sentimentals de la gent. Tan bé que ho tenien tan sols de fer només una campanya de records retrospectius de les infàncies dels alcaldables. Donarem uns quans exemples, per ordre alfabètic d’autors, a fi de no ferir susceptibilitats.

Per exemple : jo recordo que quan era petit en Rafel Angelats solia tenir la dèria de fer el Mes de Maria a casa seva (bé, aquesta dèria la tenien tota la mainada d’aquells temps), però en Rafel, a més de fer.lo a casa seva organitzava una tournée anant-lo a cantar a les cases dels seus amics. Els Mesos de Maria llavors eren molt bonics. Damunt d’una tauleta, escalonadament, rodets de fil buits aguantaven les espelmes, i les estampes recolzades als escalonets ben florejades en tot l’entorn eren com escolanets de la Verge que presidien el tron. En Rafel llegia el Mes de Maria i nosaltres cantàvem exultant. Era una imatge molt bonica que Esquerra Republicana s’ha deixat passar de llarg per la seva campanya propagandística. Perquè ¿no creieu que era sigut bonic veure en vídeo al nostre alcaldable davant del mes de Maria encenent les espelmes amb la mà esquerra? Oh, i amb un fons musical que desgranés aquelles notes finals de “Oh, Maria, mare mia… empareu-me i guieu-me a la Casa Municipal”.

Aliança Popular té en Joan Banal, i jo hi veig una imatge molt simpàtica contemplant-lo de petit en una classe de les escoles amb un davantalet ratllat molt bufó, menjant un entrepà embolicat amb paper de la Fonda Comercio, assegut, jugant sobre la taula i posant un dau sobre l’altre d’un trenca-caps educatiu i edificatiu. A davant seu, un company amb la pilota a la mà contempla com el Joc de cases va pujant, i trapasser com és ell, sembla voler ensorrar el castell amb un cop de pilota. Els ulls d’en Joan, bon jan, sembla que volen dir, renyant al company: “No, no tiris la pilota, ajuda’m a treballar amb eficàcia!”. Unes nenes, futures secretàries, envolten la taula, airejant-se d’un cantó a l’altre i cantant alló de “Es tarde de futbol, cuanta expectación, ¿Quién ganará? L’Aliazación! La ra la la ra la, lara, voy a ser el campeón!

La paraula eficàcia ha anat endoina per qui per llà. Ara sembla que tots volen treballar amb eficàcia. Bé, és el que necessitem. Els de Convergència i Unió van ser els primers de dir-ho, i jo ja he vist la imatge d’en Pere Hernàndez, a l’edat de tretze anys treballant amb eficàcia damunt del Puig de Sant Martirià, o sigui al Convent Vell, a la Creu de la Missió que en diuen molts. Un historiador banyolí li diu: “Segueu arran! Treu aquestes pedres, sega aquestes herbes. Segueu arran!”. En Pere s’ha aprés la lliçó i va segant la mala herba del Puig treient rocs i pedretes, i sembla que té ganes de deixar-ho tot net. Fins i tot els seus peus s’enfonsen a la terra al costat d’aquella arrel que no es pot arrancar. Sembla que en Pere, fent un gran esforç vulgui dir: “Jo també, com aquesta arrel, estic arrelat”. Un vent tramuntanós li clivella el rostre mentre una veu en off desgrana la cançó: “Al vent, la cara al vent, les mans al vent, des del Convent, ja em veig el cor, a l’Ajuntament!”

Una imatge bonica i simpàtica d’en Joan Solana seria la de veure’l també a la seva infantesa vestit amb aquella samarreta-granota d’un sol tirat, tenyida de vermell, fent de Dimoni-Tarcisi dels Pastorets dirigit per mossèn Lluis Teixidor. És clar que Joan Solana hauria de portar aquell pendó de color negre que portaven les Fúries. Però amb les lletres de “Ràbia i Rencor”. Substituïdes pel puny i la rosa del PSC-PSOE. Un bon moment pel video publicitari seria aquell que recités amb veu alcaldable: “Temblad todos ante mi. -  Os reto al más formal desafio.- Temblad, si, pues que en momento impensado me veréis – com mis valientes audaz- remontar el Ayuntamiento”.

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS  FESTIVES 1983 (I)

(Text humorístic escrit i llegit per Joan Olivas el diumenge 8 de maig de 1983 en el seu habitual programa de Ràdio Banyoles).

Dedicatòria : A tots els Caps de llista de les actuals eleccions municipals amb el desig de que tinguin un bon sentit de l’humor per acollir amb benevolença aquesta Crònica festiva.

Avui els ciutadans de Banyoles han sortit al carrer a emetre els vots per elegir per primera vegada des de fa molts anys, a votar en un dia de festa. Inèdit. Votar en dia festiu és una cosa nova per a tots nosaltres. Es una cosa que predisposa que l’alcalde que surti elegit hagi de ser un alcalde festiu, un alcalde que haurà d’anar mudat. No sé pas en quin percentatge la gent haurà anat a votar en tal dia com avui; crec que el banyolí de cor tant li fa votar un dia festiu com laborable. Però a triar triar sembla que el poble preferia votar en dia de treball, perquè encara que sembli un contrasentit, es votava més parsimoniosament, sense neguit.  En un dia de festa tot són presses. Perquè aquest matí hem vist cotxes preparats a punt de marxa en que els ocupants l’únic neguit que tenien era el de sortir vertiginosament cap a la costa o a la muntanya. En canvi, quan es va a votar en dia de treball ningú té aquesta fal.lera familiar puig ho hem vist sempre com un esplai, com un relaxe, un descans ben vist en el quefer traginós del dia. I era bonic veure-ho perquè contemplaves molta gent mudada. Si, senyors, si,  en dia de treball eren molts i moltes que es mudaven per anar a votar. I les famílies es trobaven, i es saludaven, com en aquelles diades del Dijous Sant d’abans quan s’anaven a fer visites en els monuments de les esglésies.

-          Que tal, senyor Miquel? Com va la vida? Que en feia de temps que no us havia vist!

-          - I la Carmeta? Guaita-la que cofoia! I aquest ja és el vostre noi? Vàlguem Déu com creixen a casa dels altres!

-          Mariano, que tal? Com va la salut?

-          - Hola, noi. Mira, nà marxant, però aquesta artrosi no em deixa mai. Pàciencia, noi, hem d’anar suportant aquesta trista vida.

-          - Fina! Verge, que en feia de temps que no t’havia vist! On la fas ara?

-          - Ai, Lola. Si no em moc mai del pis. La mainada, que no et deixen viure. Sempre s’ha de trastejar! Vina’ns a veure algun dia. Hem arraglat un piset molt mono. Mira, a l’entrada i tenim l’hall, després hi hem fet un “jol”, després un living…

-          - Quin nen més bufó! Com et dius, maco? I la nena… no té pas gelos la nena ? Mira, mira com heu arreglat la parella. Vosaltres pla en sabeu…

-          Paco, on vas a votar? A veure si et deixes veure més sovint. Que només se’t veu per les eleccions !

Que n’era de maco això ! Ningú tenia pressa. I tothom s’entretenia.Les xerrades eren llargues i en els cafés duraven més les partides mentre a casa un podia esbargir-se una mica més contemplant la televisió, perqué en quatre hores de permís laboral, alsa manela!. Qualsevol no s’entretingui!.

Els que també prefereixen que les eleccions siguin en un dia de treball són els components de les meses. Aquests, naturalment, encara molt més, perquè en un dia com avui són els que hauran de treballar fins ben tard. Es clar que potser hi haurà hagut la compensació d’un bon dinar, que hem de suposar que aquesta vegada haurà estat un dinar pantagruèlic, un super-dinar, que bé que s’ho mereixen. No sé que ho fa, però jo sempre he relacionat el dia de les votacions amb els dinars pantagruèlics dels components de les meses. Potser perquè, de petit, jo, que vivia vora d’un col.legi electoral, en arribar aquella hora de la nyonya del migdia solia sentir xerrades des de casa, i uns taponassos d’ampolles de xampany i uns crits d’alegria que em confonien.

-Són els de l’Ajuntament que fan un bon tiberi –deien els veïns que feia poc havien anat a votar el Si, perquè llavors havien d’anar a votar el Si, així ho deien: teniu dues opcions: votar si o votar si.

Al vespre anàvem a veure com contaven les paperetes del si, si, si, i guanyava sempre el Si. Es clar que de tant en tant se’n trobava alguna que deia “Si, si, demà m’afeitaràs!”. Però vaja, deixem aquest apartat del Si i tornem al que dèiem. El que m’agradava més d’aquells temps era veure passar els cambrers dels restaurants portant les cassoles d’arrós. Us juro que era tot un espectacle, a més que era agradable sentir la bona flaire que s’escampava pels carrers. Tothom ensumava, però si si, era dia de treball, i l’arrós ens l’havíem de confitar. “Ya vendrán tiempos mejores”, ens dèiem entre nosaltres. I ja ho veieu, ja han vingut. Ara l’arrós, si se’l mengen en diumenge en fan esquifinyots. La veritat és que avui dia no donen pas gaire bona imatge.

Un gran home de teatre

PEPET FREIXA  

 

  Vaig conèixer Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada. (L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà  tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa” d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.

  Quan en 1942 s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán, semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà a Barcelona.

  Es passà a canviar de local (una alegria immensa  imperà en tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets” serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el desesper del pastor de la Torre de Ader.